Primavera per a Palmer

Rosa Sanchis Caudet

Tàndem edicions, 2008

Palmer és un adolescent del segle XXI i això vol dir que és (com el seu alter ego Glandín) un jove igualitari que no solament recolza les dones, sinó que ha renunciat als drets adquirits per la força, es qüestiona a ell mateix i està obert al canvi. A més, és un bon estudiant, té molts amics, és el delegat de la seua classe i, aparentment, no hi ha res que preludie el que li espera. Malgrat tot, una colla de fatxendes de la seua classe l’elegeixen de víctima i comencen un assetjament, sistemàtic, i des de diversos fronts, que acaba generant en el propi Palmer el dubte de si no es tractarà de la seua imaginació o si no deu ser ell el culpable per pensar de manera diferent. A poc a poc, i en la més absoluta de les soledats, Palmer es va endinsant en un laberint d'on cada vegada li resulta més difícil eixir. I ni la seua millor amiga, Abril, ni la seua àvia, coneixen el patiment del jove ni poden ajudar-lo a salvar-se.

La situació de violència que pateix Palmer és comparable a la que sofreixen les dones maltractades per les seues parelles masclistes, i ho són també algunes de les excuses. Fa uns mesos un jutge absolia un maltractador perquè la parella no acomplia el “perfil” de dona maltractada, ja que tenia estudis superiors i una situació econòmica favorable. De la mateixa manera, tampoc sembla que Palmer acomplesca els “requisits” per a ser agredit; en canvi, la seua experiència –i la de moltes dones–, ens demostra que la violència no ataca només les persones dèbils, sinó que es pot instal·lar en qualsevol cos i en qualsevol ànima, sempre que els assetjadors vagen podant les defenses amb la mestria que el masclisme porta tants segles ensenyant-los.

I de la mateixa manera que la violència contra les dones és només la punta de l’iceberg i la part més visible del sexisme, també el maltractament escolar o bullying és solament la cara més patent de la masculinitat, perquè aquesta s’articula fonamentalment al voltant de tres negacions: “no ser un xiquet”, “no ser una dona” i “no ser homosexual”.

La masculinitat obliga els barons a “eixir de les faldes de la mare”, a ser independents (també emocionalment), forts, valents, individualistes... Un home de debò ha d’amagar les emocions, les pors, les inseguretats... ha d’estar en constant competició perquè no hi ha prou a demostrar que un és un home una vegada. S’ha de fer sempre. I el camp de batalla és un mateix, les dones i els altres hòmens.

Contra un mateix, la masculinitat es demostra amb les pràctiques de risc (hàbits alimentaris poc saludables, conductes temeràries, alcoholisme, drogodependència...) i amb la ceguesa davant els propis sentiments, sotmesos també a un esmerat procés de poda.

Contra les dones, la masculinitat es mostra de diverses maneres: allunyant-se de qualsevol característica que es considere femenina;  oposant-se i/o boicotejant els desitjos d’igualtat d’aquestes perquè són viscudes com una amenaça a la identitat; aprofitant-se del treball gratuït (domèstic, de cura...) que realitzen les dones, i, sobretot, en la relació de parella. Als homes, se’ls ha ensenyat a viure l’amor com una batalla a partir de la unió de violència i estima. En la guerra, un ha de guanyar; per això també amb la parella cal aprendre a amagar les carències i a evitar la confiança, perillosa per a l’armadura de la masculinitat tradicional.

Per últim, i contra els altres barons, la masculinitat esdevé domini i violència:

Vinc a l’institut a fer-me home. Tu, marieta, vols provar la meua força? He de practicar cada dia, m’has de respectar, sóc un tipus dur i estic preparat per defensar-me. Faig les pràctiques als corredors, faig les pràctiques al pati i, si el professorat vigila molt, quedarem al carrer de darrere de l’institut i allí sabràs qui sóc jo. Un no pot ser respectuós i pacífic; si quan et provoquen no respons, tothom pensa que ets una merda. Ací es ve a estudiar les matèries que volen a l'escola i l’assignatura de la masculinitat; i, si no t’interessa, és que ets un marica.

I aquesta violència recau sobre Palmer perquè els fatxendes necessiten algú a qui inferioritzar per a continuar demostrant la seua virilitat.

Però tampoc el pessimisme i la visió catastrofista de la joventut pot ser ací la nostra bandera. Els i les joves no són un col·lectiu d’irresponsables violents que enregistren les seues agressions en mòbils per a penjar-les després a internet. És important destacar que els violents són una minoria; tanmateix són la punta de l’iceberg que amaga sota l’aigua una masculinitat que es demostra amb la força, el domini, la competitivitat o l’èxit a costa dels altres. I només atacant des de la base podem aconseguir que alguna cosa canvie.

Les dones duem molts anys reflexionant i qüestionant la feminitat imposada i és hora ja que els barons inicien aquest camí. Però no és un camí de roses. N’hi ha la marginació per als que se n’ixen del model, fins i tot de la mà d’algunes dones reticents als canvis.

Palmer és un home, i amb totes les contradiccions pròpies d’un adolescent diferent, ens demostra que es pot ser home i sensible, que es pot ser home i empàtic, que es pot ser home i solucionar els conflictes de forma dialogada, i no amb la violència.

Però la major part dels barons no han estat educats d’aquesta manera. Per això cal ensenyar-los. Ensenyar-los a cuidar, no solament a protegir. Ajudar-los a reconèixer el dolor i les angoixes, a expressar sentiments i a demanar ajuda, a buscar recolzament i consell... Ajudar-los perquè puguen fer-se càrrec de les seues necessitats domèstiques i perquè compartesquen les responsabilitats en la llar... Presentar-los, en definitiva, models com Palmer, capaços de reconèixer, després d’eixir de l’infern, que en la vulnerabilitat i no en la prepotència està la valentia.

 

Rosa Sanchis, 2008