Tot per amor? Una experiència educativa contra la violència a la dona.
Rosa Sanchis Caudet.
Il·lustracions: Irma Navarro
Editorial Rosa Sensat, Barcelona, 2006
Premi de Pedagogia Rosa Sensat 2005
Premi Melchor Botella de Renovació Pedagògica 2005
Contraportada
Tot per amor? és, malgrat l’interrogant que planteja el títol, una història d’amor a l’educació com a motor i combustible de vida, i també la constatació que es pot estimar i ajudar a créixer alhora, que es pot amar amb les ales esteses, sense perdre el vol i ampliant el territori. Perquè, pot algú que estime restar indiferent al final d’un dels relats adolescents que apareixen al llibre?: “El chico se lo pensó y decidió dejar las drogas, la chica le dio otra oportunidad porque ella estaba enamorada de él. [...] Ahora están casados y con dos hijos, él ya no la ha violado y ha dejado las drogas por completo.”
El territori del llibre està format, en conseqüència, pels relats i les valoracions dels alumnes que han passat per les classes d’educació afectiva i sexual de Rosa Sanchis, per les seues discussions i per un saber teòric fruit de quinze anys d’estudi i treball a peu de classe.
L’aparent senzillesa de l’obra és una virtut que no amaga l’exacta radiografia de la manipulació moral que el patriarcat ha comès amb les persones, en especial amb les dones, personatges secundaris en la pel·lícula de la vida. Però la càmera que la professora ha instal·lat a l’aula, es gira ací cap a la violència exercida contra elles, i mostra molt clarament com la llavor dels principis patriarcals arrela en les creences i sentiments dels joves.
Amor i dolor han anat massa temps de la mà; llibres com aquest són necessaris perquè ofereixen als adolescents –i també als adults– diferents eines i nous enfocaments per a alliberar-los de les cadenes d’una educació castradora, i perquè proposen recuperar la capacitat per a explorar i crear plaer en les relacions afectivosexuals i el temps per a pensar i perdre’s en la fantasia.
Pròleg del llibre
No fa gaire temps que vaig conèixer Rosa Sanchis. Tanmateix, aquest poc temps ha estat suficient per arribar a admirar-la com a professional i com a persona. Els productes del seu treball, en forma de materials didàctics i d’assaigs per a joves o per a adults, avalen una trajectòria fonamentada en la preocupació per ensenyar els seus alumnes a comunicar-se. En el sentit humanista del terme, perquè Rosa fuig del que les prescripcions curriculars burocràtiques entenen percomunicació i busca la manera d’ensenyar els alumnes a comprendre les relacions que han establert i a expressar el que senten i pensen sobre aquestes relacions, amb la finalitat que es coneguen millor a si mateixos i a la resta de persones que els envolten. En aquest procés, els aprenentatges de la professora són paral·lels als dels seus alumnes. Segurament, a les classes de Rosa Sanchis tots aprenen de tots.
El seu treball ens orienta respecte al camí que ha de seguir el sistema educatiu i, especialment, la Secundària Obligatòria: el professorat ha de començar a entendre el seu paper com una activitat veritablement educadora i això significa que primerament ha de dedicar-se a conèixer els qui té al davant per tal de buscar la manera d’establir ponts entre el coneixement irracional i prejudiciós que aporten molts dels nostres alumnes i el coneixement racional que la institució educativa ofereix.
Com podreu deduir d’aquestes pinzellades, estem descrivint una professora que actua com a intel·lectual: no s’acontenta de fer que els alumnes reproduesquen el coneixement que se’ls imposa, sinó que pretén que entenguen i transformen el seu món més immediat. I aquest propòsit el duu endavant respectant sempre els joves. És per això que en el seu tracte amb els adolescents la discussió racionalment fonamentada ha estat l’eina fonamental per reflexionar.
Fruit d’aquestes reflexions sorgides a partir de les discussions a classe és el llibre que tinc l’honor de presentar.
Jo l’he llegit com un compendi de sociologia de la vida quotidiana. I de ben segur que altres el llegiran com el relat d’una experiència pedagògica o com un assaig sobre les relacions personals. Però intentar de classificar l’obra resulta una pèrdua de temps: es pot llegir amb la mateixa atenció des de qualsevol posició que s’adopte i aquesta és una de les seues originalitats. Perquè aquest treball, que és fruit de la pràctica dins les aules, té un destinatari d’ampli espectre. No pretén ser únicament una publicació adreçada al professorat, sinó que ofereix la possibilitat a qualsevol ciutadà d’aproximar-se a la comprensió del que ocorre dins les aules, a la comprensió dels prejudicis que hi manifesten molts joves. I, en un temps on les discussions sobre l’educació es troben bastant desenfocades, no és poca cosa.
Però no és solament el tema allò que ens pot atraure del treball de Rosa Sanchis. Ha tingut l’encert de trobar un llenguatge eficient, que fuig del to sentimental, enyoradís o paternalista que no és difícil de trobar en els relats i anàlisis d’experiències escolars. El llenguatge de Tot per amor? té la virtut d’incitar la reflexió de forma immediata a la lectura i se sustenta en una bona fonamentació de les fonts teòriques i en una perfecta sistematització del coneixement professional elaborat per l’autora.
El llibre és una bona mostra del tipus de coneixement autònom que haurien de generar els professors i que, malauradament, no solen crear. Lluny de consumir el coneixement que els “especialistes” en educació pensen per (a) nosaltres, els professors hem de construir un coneixement que siga producte del treball dins les escoles. No és el mateix ensenyar a l’escola que a fora. I, possiblement, aportacions com aquesta presenten models que poden seguir els que pensen que ni els pedagogs, ni els psicòlegs, ni els sociòlegs, ni els didactes poden substituir els professors, de la mateixa manera que els coneixements de laboratori no es poden aplicar directament en educació. La teoria no té per què estar desconnectada de la pràctica. Els professors hem de fugir del paper secundari d’aplicadors del que altres han pensat, i passar a crear coneixement teòric que partesca de la nostra pràctica, coneixement teòric sorgit de les nostres classes, del que vivim. Necessitem crear lligams entre el coneixement i l’acció, i el llibre de Rosa Sanchis és un bon exemple d’aquest lligam que als professors ens està costant tant d’aprendre a elaborar.
Potser una de les causes d’aquesta mancança, que va en detriment de la qualitat de les nostres pràctiques, es troba en la crisi que afecta la identitat professional del professorat. L'anomenada crisi de l'educació posa en evidència la pugna que l'escola –el professorat– es veu obligada a mantenir amb els seus competidors naturals en el procés de socialització, fonamentalment els mitjans de comunicació i la família. Per una banda, la televisió, la música de consum o els jocs electrònics disposen de l'arma de la seducció en l'objectiu de la transmissió de coneixements, davant l'obligatorietat i la disciplina associades al treball escolar tradicional. Per altra banda, la família, que havia delegat en l’escola una part de les seues obligacions educatives, li retrau ara la incapacitat per dur-les a la pràctica o es mostra disconforme amb l’orientació que els dóna.
En aquest foc creuat de demandes més o menys soterrades, la colla dels iguals s'alça amb la primacia de la capacitat d'influència sobre els joves escolaritzats, tot actuant com a difusor de la cultura dominant i aprofitant les escletxes i oblits de l’escola.
El treball de Rosa Sanchis posa en evidència aquesta crisi de competències socialitzadores focalitzant l’assumpte en les relacions afectives i sexuals: els joves desenvolupen a través de les seues relacions amb els mitjans de comunicació i les colles d’iguals determinades actituds davant les relacions afectives. La inhibició de la família en aquest assumpte reforça aquestes actituds. L’escola, per la seua naturalesa, ha abordat el tema de les relacions afectives de manera desenfocada o l’ha ignorat per evitar conflictes amb la família. I els que acaben perdent més en aquest joc desconcertant acaben sent els joves i, per tant, tots nosaltres.
No és sols informació el que manca a molts joves. De qualsevol manera la informació és a l’abast. Si d'alguna cosa estan mancats els nostres adolescents és de recursos cognitius per discernir el substancial del banal i per reconèixer les pròpies emocions. El llibre de Rosa Sanchis té la virtut de mostrar com es fa el treball educatiu des dels fonaments, des de la construcció d'aquests recursos basats en la recerca sobre els prejudicis i el coneixement vulgar dels seus alumnes. Amb el propòsit últim de construir el pensament racional, sobre el qual els joves aniran incorporant informacions futures.
En aquest procés, la professora Rosa Sanchis actua com un tècnic que dissenya procediments, però també com una artista que respon de forma creativa als obstacles que se li presenten.
En definitiva, actua tal com hauríem d’actuar la resta de professors. I, en aquest sentit, el seu assaig té la virtut d’il·luminar les pràctiques dels seus col·legues i esdevé, així, un model.
Francesc Ruiz
Descarrega't
les activitats
