El
Renaixement del segle XII
La
poesia trobadoresca és la primera mostra de literatura culta, d’alta exigència
artística, en llengua vulgar a l’Europa
cristiana. Existia una lírica
popular, d’autor anònim i transmissió oral, i hi havia també la literatura
culta en llatí, de tradició escolàstica; però la producció trobadoresca és
el primer exemple de lírica culta d’autor laic en llengua romànica,
concretament en occità. La seua
aparició a les petites i grans corts aristocràtiques d’Occitània al segle
XII, i el seu desenvolupament al llarg del XIII, va suposar que el fenomen fóra
batejat amb el nom de "Renaixement
del segle XII".
Són
diversos els trets particulars d’aquesta literatura. En primer lloc és
sorprenent l’elevat nombre de participants, un tres-cents cinquanta,
vint-i-cinc d’origen català, precedents de totes les classes socials
lliures de la societat medieval, amb una producció d’uns deu mil versos. En
segon lloc, convé destacar la seua extrema reglamentació. El
trobador no crea amb l’objectiu de mostrar una experiència única i
irrepetible: la lírica trobadoresca es regeix per unes normes temàtiques i
formals molt estrictes i s’organitza en gèneres; l’originalitat, tot i les
diferències qualitatives entre els trobadors, és un concepte més modern.
El
tercer lloc convé destacar-ne la temàtica. Dos van ser els grans temes de la
producció trobadoresca: la guerra, quasi l’única
activitat laboral de la classe cavalleresca, i l’amor. El gènere per a la temàtica
guerrera era el sirventés, que servia per a expressar l’odi, la burla, la
desqualificació, les ganes de brega, etc. I el gènere per excel·lència per a
parlar de l’amor va ser la cançó.
Un
nou codi amorós
Els
poetes cortesans són famosos per haver desenvolupat un codi d’actituds
amoroses envers la dona, anomenat l’amor cortès. L’amor
trobadoresc trasllada la realitat jurídica i social de l’època, el
feudalisme,
al pla
literari, de manera que el trobador esdevé el vassall de la seua dama, a la
qual anomena midons (meus dominus), que vol dir senyor. La dona ha de ser
casada perquè és l’única que frueix de llibertat jurídica. La donzella depèn
del pare o del germà gran, en canvi la dama casada és senyora dels seus feus,
de les seues propietats i dels seus vassalls.
L’enamorada
és, per tant, una poderosa senyora i l’enamorat, el seu humil esclau, devot
fins a la mort i sotmès a ella.
El
trobador inventa per a la dama un senyal, una espècie de pseudònim,
signe de la seua devoció, que permet encobrir la identitat de la dona, ja que
és un requisit de cortesia mantenir el secret d’amor.
Es
tracta així d’un amor heterosexual en què es potencia el sentimentalisme i
les emocions i s’idealitza l’amada assimilant-la a la mestressa. Però tot
d’una manera molt reglada, d’acord amb el comportament cortesà.
Els
ingredients d’aquest amor, precedent del que més tard es dirà amor romàntic
són: l’amor com a captiveri, com a presó; l’amor com territori de
contraris: dolor i joia, temor i esperança...; l’amor com a camí ple
d’obstacles, turment perpetu, força que ennobleix, etc.
Però
què espera obtenir el trobador a canvi de la seua fidelitat a l’amada, de la
seua humiliació davant la dama?: noblesa?, riquesa?, ser millor persona?,
perfeccionament espiritual?...
Text
elaborat a partir de:
F. Gadea: En so vell i antic, L’esparver,
1990. L. Badia: Poesia trobadoresca, ed. 62, 1982. M. Bogin: Les trobairitz, poetes occitanes del
segle XII, ed. la Sal, Barcelona, 1988.
